La llegenda del drac Dragui
Fa molts i molts anys, en el reialme de Montverd, hi havia un castell on vivia la princesa Elna. Li agradava sortir a córrer i jugar pels boscos del Rei, el seu pare, fins que un dia va anar tan i tan lluny que es va perdre. El Rei, molt preocupat en veure que es feia fosc i la seva filla encara no havia tornat, va ordenar a dos soldats que l’anessin a buscar.
Els soldats, després de molta estona, la van trobar.
— El Rei estava molt preocupat en veure que no tornàveu. Què us ha passat?—va preguntar-li un d’ells.
— He vist una papallona de molts colors, com mai n’havia vist cap —va dir la princesa—. Ha entrat dins una gran cova i l’he seguida. A dins hi he trobat aquest ou. M’ajudeu a carregar-lo?
— Però, princesa, no sabem de qui és.
— Ja ho sé, però la cova és molt freda i l’ou necessita
escalfor.
— D’acord, farem el que maneu.
En arribar al castell, el Rei es va posar molt content de veure-la i li va dir que no tornés a marxar sola. La princesa li va explicar què havia trobat.
— Un ou? On l’has trobat?
— Dins una cova molt gran on feia molt de fred. El
duré a la meva cambra per escalfar-lo. — Ni parlar-ne, filla.
— Va, pare, si us plau…
La princesa va insistir tant que el Rei al final li va dir que sí i va deixar l’ou al costat de la llar de foc de la seva cambra.
Dues setmanes després, de l’ou en va sortir un drac. La princesa no sabia com dir-ho al seu pare.
Al final li ho va haver de dir.
— Què? Un drac? —va dir el Rei.
— Oi que és maco? Dormirà amb mi a l’habitació!
— Però què dius? L’hem de portar on el vas trobar. Els dracs són perillosos. Demà al matí els soldats el tornaran a la cova. Després de la mort de la teva mare només faltaria que et passés alguna cosa a tu.
— Però allà fa molt de fred i no tindrà menjar. Aquí estarà calentó i el podrem alimentar. El cuidaré i serà la meva mascota. Sempre n’he volgut tenir una. L’ensinistraré com els cavalls que tenim.
— Un drac no és un cavall, filla.
De cop i volta el drac va començar a cridar.
— Deu tenir gana —va dir la princesa—. Li aniré a buscar menjar.
El Rei va veure tan il·lusionada la seva filla que va deixar que el drac es quedés. Des que una malaltia molt greu havia posat fi a la vida de la Reina, la princesa havia estat molt trista i aquell drac li havia fet recuperar el somriure.
A partir d’aquell dia, la princesa va cuidar el drac, a qui va anomenar Dragui. Hi jugava i sortia a passejar amb ell. Al cap d’uns mesos, però, el Dragui ja no passava per les portes del castell, així que va haver de marxar, tot i que es va quedar ben a prop per poder jugar amb l’Elna i els seus amics.
Al cap d’un temps, estant de cacera, el Rei va sentir uns crits. Es va acostar al lloc d’on provenien i va veure una dama que havia caigut del cavall i es queixava de mal al peu. El Rei la va portar al castell per curar-la i, de tan bella i simpàtica que era, de seguida se’n va enamorar.
El Rei, que no volia separar-se’n, li va demanar que es quedés al castell fins que estigués del tot recuperada. De fet, estava tan enamorat que li volia demanar per casar-se, però els seus consellers, que eren molt savis, li van dir que no es podia pas casar amb una desconeguda.
Aquell mateix dia, ella li va dir al Rei que l’estimava i que s’hi volia casar. Ell, però, fent cas dels consells que li havien donat, li va dir que no podia. Llavors, la dama es va enfadar molt i, tot d’una, es va transformar en el que era en realitat: una bruixa dolenta!
— Us congelaré a tots! —va cridar mentre agafava la llança d’un soldat i la convertia en una escombra màgica.
Es va enlairar, va sortir per una finestra i va fer un encanteri que va deixar congelats tots els que eren dins del castell: el Rei, la princesa, els soldats, els cuiners…
Un pardal que volava prop del castell va veure què havia passat i ho va anar a explicar a en Dragui.
El drac es va posar molt trist i va començar a plorar.
Casualment, passava per allà un cavaller anomenat Jordi que venia de molt lluny per conèixer la princesa Elna i regalar-li un llibre pel seu aniversari.
— Què fa un drac com tu plorant? —va preguntar el cavaller.
El drac li va assenyalar el castell congelat.
—Oh, no! Hem de fer alguna cosa aviat! Si no, moriran tots congelats! Junts podem salvar el reialme —va dir en Dragui—, però el teu foc no té prou força per fondre el gel… Al poblat on visc conec un ancià que pot preparar una poció màgica per ajudar-nos. Som- hi!
El cavaller va pujar damunt el drac i van anar volant a trobar aquell ancià. De seguida que van tenir la poció, van tornar al reialme, el drac se la va beure i va deixar anar un foc mai vist que va fondre tot el gel. La bruixa, que encara rondava per allà, va veure com el gel es fonia i, enfadada, va tocar el dos a sobre de la seva escombra voladora per no tornar mai més.
El Rei, agraït, va nomenar el drac i el cavaller guardians principals del regne.
Uns anys després, el cavaller i la princesa van casar-se i van ser molt feliços fins que un dia els seus cors es van aturar.
Allà on els van enterrar, hi van plantar un roser que durant tot l’any fa dues roses vermelles. Quan les tallen, els vilatans de Montverd, l’endemà, ja en troben dues més.
Els savis diuen que l’amor del cavaller i la princesa era tan fort que encara és viu i és el que dóna vida a aquest roser.
✏️ LA LLEGENDA DEL DRAC DRAGUI per Antoni Argent Ballús i Núria Ramon Díez.
Descarrega´l en PDF > AQUÍ ↩️
