El pastisser de Torregrossa
Fa molts i molts anys, en el poble de Torregrossa, hi vivia un pastisser que es deia Josep. Sempre preparava els mateixos pastissets i, potser per això, feia una temporada que en venia ben pocs.
Un dia del mes de maig, un nen va entrar a la botiga i va demanar un pastisset de crema de cirera. En Josep li va dir que no en tenia.
— Si vol, jo podria escriure-li la recepta. I vostè el podria fer! —va dir-li ben decidit.
— Un nen m’ha d’ensenyar com he de fer la meva feina? A mi?, que vinc d’una important família de pastissers! Au, deixa’m treballar que tinc molta feina.
L’endemà, el nen hi va tornar.
— Bon dia! Voldria un pastisset de kiwi amb trossets de maduixa.
— Doncs, em sap greu, però no… no en tinc.
— No vol pas que li escrigui la recepta?
— Ja et vaig dir que tinc molta feina!
— Doncs… no veig que en tingui tanta. Al taulell encara hi té els dolços d’ahir.
Al cap de tres dies, el nen va tornar a la pastisseria. D’un petit cistell, en va treure un pastisset.
— Tingui, és per a vostè. Provi’l. És de xocolata i menta. — Ves per on. Que em vols fer creure que l’has fet tu? — Sí. Aquest matí, ben d’hora i d’amagat. L’he fet per a vostè. Li deixo damunt del taulell i me’n vaig, que m’han manat fer uns encàrrecs.
— Apa, doncs, no t’encantis. I estigues ben tranquil… no me’l menjaré pas.
En Josep va entrar a l’obrador i, al cap d’uns instants, ja tornava a ser a la botiga. En passar pel costat d’aquell pastisset, una olor de xocolata i menta el va fer aturar. Se’l va mirar, el va agafar i no va poder estar-se de fer-li una mossegada.
— Mmmmmmm, no està gens malament!
Amb els llavis empastifats de xocolata, va córrer a buscar el nen.
— Perdona, com et dius? —va demanar-li esbufegant. — Oriol.
— Escolta’m, qui ha fet aquest pastisset que m’has portat?
—Jo. Ja li he dit que l’he fet jo!
— A veure, a veure… i com has aconseguit que sigui tan bo?
— A la casa on visc, un dia vaig trobar un llibre molt antic ple de receptes. Com que m’agrada molt llegir i també sóc molt llaminer, de tants cops que me l’he mirat i remirat, em sé totes les receptes de memòria. M’agradaria tastar-les totes, però allà no em deixen cuinar i jo no en sé gaire de fer pastissets.
Amb tots els estris que té a la pastisseria i la seva experiència, vostè faria uns pastissets deliciosos!
— Aquesta sí que és bona, Oriol! I tu em podries escriure les receptes perquè jo pugui fer-los i vendre’ls a la botiga? Últimament, ve molt poca gent i, si continuo així, hauré de tancar.
— I tant!, però amb una condició.
— Caram, que n’ets d’espavilat! Digues-me.
— Cada matí, dels pastissets que faci, me n’hauria de donar una vintena.
— Fet!
En Josep va decidir tancar la botiga uns quants dies. Volia fer els pastissets més bons que hagués fet mai ningú, gràcies a les receptes de l’Oriol. Sabia que li costaria temps i esforç, però estava convençut que valia la pena intentar-ho. Mentrestant, la gent del poble es preguntava què li devia passar al pastisser. Alguns deien que estava malalt. Altres, que havia tancat definitivament.
Al cap de quinze dies, en Josep va reobrir la pastisseria i va omplir el taulell de pastissets de tota mena. L’Enriqueta, una veïna del mateix carrer, va entrar a la botiga tot interessant-se pel pastisser.
— Que no es trobava bé, Josep? Feia dies que no obria. — He estat enfeinat preparant nous pastissets.
— Sí. Ara que ho diu, ja veig que aquests són molt diferents dels que tenia! I fan una oloreta! De què són? —Avui n’he fet de taronja amb panses, de maduixa amb vainilla i també de crema de pastanaga amb coco. Tingui, provi’n un.
En tastar-lo, els ulls de l’Enriqueta es van obrir de bat a bat. Va tornar a fer una altra mossegada i una altra, fins que se’l va menjar tot sencer.
— Boníssim! No havia tastat mai un pastisset tan bo. Me n’enduré sis de cada. Sempre tindrà els mateixos? — No! Cada dia en podrà tastar de nous. A més, vull fer una pastisseria saludable, que tothom en pugui gaudir.
— Renoi, em farà venir cada matí a buscar-ne! Diré a les veïnes que també vinguin a comprar-ne.
— I tant! Podreu comprar uns pastissets originals, nutritius i deliciosos, aptes per a persones celíaques i diabètiques.
Carrer avall, l’Enriqueta es va trobar la Maria, una amiga seva. Li va explicar que venia de cal pastisser i li va deixar provar un dels pastissets que havia comprat.
L’endemà, quan va obrir la botiga, ja hi havia sis persones fent cua. I totes van fer «Ohhhhh!» mentre en Josep anava col·locant els pastissets a l’aparador. A partir d’aquell dia, la botiga es va omplir de gent que volia tastar les delícies del pastisser.
Cada matí, abans que en Josep obrís la pastisseria, l’Oriol sortia per la porta del darrere amb els seus vint pastissets. El pastisser no entenia per què en volia tants (si se’ls menjava tots ell, li farien mal de panxa!), però estava tan enfeinat que mai no li ho preguntava.
En Josep es va fer tan famós que gent d’altres pobles i ciutats anava a Torregrossa a comprar aquells pastissets deliciosos. Fins i tot el rei d’aquell país va voler tastar-los i un dia va manar que anessin a buscar una dotzena. En va quedar meravellat. Tan i tan meravellat que, per mitjà d’una carta, va comunicar al Josep que el nomenava pastisser reial i li demanava que es presentés a palau al cap de deu dies.
En Josep no s’ho podia creure i se’n va alegrar molt. L’endemà, ho va explicar a l’Oriol i ell, en canvi, es va posar trist.
— Però què et passa, Oriol?
— Si te’n vas al palau reial, no podràs fer els vint pastissets que m’emporto cada dia! Són per als nens i nenes que viuen amb mi. Tots hem perdut els nostres pares, ningú no es recorda de nosaltres i amb prou feines ens deixen sortir d’aquella casa. La nostra vida és força avorrida i aquests pastissets ens alegren el dia. I ara… ara, si decideixes marxar, els trobarem a faltar. Saps que quan arribo a casa ja esperen els teus pastissets?, i un cop ens els hem menjat, intentem endevinar els gustos dels que faràs l’endemà?
En Josep no sabia què dir, però acabava d’entendre per què l’Oriol s’enduia tants pastissets cada dia. Havia de trobar una solució per continuar fent dolços per a tots aquells nens i nenes sense deixar passar la gran oportunitat de convertir-se en el pastisser reial.
Arribat el dia de presentar-se davant del rei, el pastisser va demanar a l’Oriol que l’acompanyés. Quan van ser al seu davant, en Josep va dir:
— Majestat, estic molt content perquè m’heu escollit per ser el pastisser reial, però necessito el meu equip d’ajudants. Sense ells no puc fer bé la meva feina. Cal que mengin, dormin al mateix palau i portin roba neta cada dia. Aquí, al meu costat, m’acompanya un d’ells.
Al rei li va semblar bé aquella condició i, gràcies al pastisser de Torregrossa, aquells nens i nenes van començar una nova vida. Des d’aleshores, tots ells van ser els encarregats d’ajudar-lo i de tastar aquells pastissets deliciosos.
✏️ El pastisser de Torregrossa per Antoni Argent Ballús i Núria Ramon Díez.
Descarrega´l en PDF > AQUÍ ↩️
