La girafa Popota
Vet aquí que una vegada hi havia una girafa que es deia Popota. De petita s’ho passava molt bé amb els altres animals, però a mesura que passava el temps el seu coll no creixia. Els seus amics se’n van adonar i van deixar de jugar-hi. La girafa Popota estava molt trista perquè ningú no volia jugar amb ella.
Una tarda, mentre tornava de banyar-se tota sola al riu, se li va apropar un llangardaix.
— Per què fas aquesta cara? —va preguntar-li.
— Estic trista perquè ningú no vol jugar amb mi.
Com que tinc el coll curt, em veuen diferent.
— He sentit a dir que darrere d’aquelles muntanyes hi ha un arbre savi. Segurament, ell et podrà dir per què tens el coll curt.
— Estàs segur que aquest arbre m’ajudarà? —va preguntar-li la girafa Popota.
— Com a mínim ho has d’intentar —va respondre el llangardaix.
Aquella tarda, després d’estar pensant què li havia dit el llangardaix, va decidir que l’endemà emprendria el camí per trobar aquell arbre.
Al cap de cinc dies, un cop va haver travessat les muntanyes, va veure l’arbre que el llangardaix li havia descrit. Era un arbre gran, millor dit, enorme, com no n’havia vist mai.
Quan faltava poc per arribar-hi, va veure una llarga cua d’animals. Quan gairebé ja
hi era, va preguntar:
— Què hi feu aquí tants animals?
— Esperem el torn, perquè l’arbre savi ens ajudi —va dir-li un elefant.
Van passar dues hores i encara feien cua. Feia mol- ta calor, però cap animal marxava. Finalment, va arribar el seu torn.
— Sóc la girafa Popota. Sóc diferent de la resta de girafes perquè el meu coll és curt i no em volen tal com sóc. De petita tenia amics, però ara em veuen diferent i no volen jugar amb mi. M’han dit que ets un arbre savi. Et demano, si us plau, que m’ajudis a saber per què tinc un coll curt.
— Ser diferent no és cap problema —va dir l’arbre savi—. No em veus a mi? Sóc l’arbre més gran que hagis vist. Els altres t’han d’acceptar tal com ets i has de saber que tots som diferents. No hi ha ningú igual que la resta.
— Però em poso molt trista quan els qui jugaven amb mi no em volen ni veure. M’ajudaràs?
— Ho intentaré.
L’arbre va tancar els ulls i uns segons després li va dir:
— Segons tinc entès, les girafes mengeu fulles. Veus les que hi ha a les meves branques? Les de més avall són verdes i amargues. En canvi, les de més amunt són madures i dolces. Si haguessis de menjar-ne, quines agafaries?
— Les de sota perquè no em costarà agafar-les.
— Però són verdes encara! T’hauries d’esperar unes quantes setmanes.
— Doncs, m’esperaré que madurin. A les de més amunt, no hi arribaria. De petita agafava les fulles que tenia més a prop mentre la resta de girafes s’esforçaven per agafar les de més amunt.
— Però aquelles eren més bones i madures!
— Sí, però jo no em volia esforçar i m’esperava que
caiguessin soles.
— Em sembla que ja sé per què no t’ha crescut el coll
—li va dir l’arbre.
— Ah, sí? Digues, digues!
— Si de petita t’haguessis esforçat per agafar les fulles dels arbres, ara tindries un coll més llarg.
Qui no s’esforça, no aconsegueix res.
La girafa Popota es va posar trista.
— I què puc fer per tenir el coll més llarg?—va preguntar-li ben amoïnada.
— Veus aquelles fulles? Intenta agafar-les. — Ui, no podré.
— Com pots dir que no podràs agafar-les, si encara no ho has intentat? Has de creure que pots agafarles. I si t’hi esforces, segur que ho aconseguiràs.
La girafa Popota va començar a intentar agafar-les amb la boca. Ho va intentar una vegada i una altra, però les fulles estaven massa enlaire. L’arbre li va dir que ho anés intentant, ja que havia d’ocupar-se dels al- tres animals que estaven fent cua, esperant el seu torn.
Es va fer fosc i la girafa Popota encara ho estava intentant. De tan cansada que estava, va decidir descansar unes hores. L’endemà, va continuar. Es va adonar que les fulles cada cop eren més a prop fins que al final ho va aconseguir.
— Ho he aconseguit, ho he aconseguit! He agafat les fulles! —va cridar la girafa Popota.
La resta d’animals, que l’estaven observant mentre feien cua, la van felicitar. La girafa es va adonar que, de tant esforçar-se, el coll se li havia allargat una mica.
En aquell instant, l’arbre savi li va dir:
— Has cregut en tu i ho has intentat fins que les has agafat. Aquests animals t’estan aplaudint i valorant l’esforç que has fet per aconseguir el teu objectiu. Què has après?
— He après que esforçar-se val la pena i que, si vull créixer, m’haig d’espavilar tota soleta a fer les coses.
La girafa Popota li va donar les gràcies per haver-la ajudat i va tornar de seguida cap al seu poblat. Els seus amics, en veure-la arribar, no la van reconèixer. Els va explicar l’aventura amb l’arbre savi i se’n van disculpar per com havien actuat amb ella. Contents de tornar-la a veure, van decidir fer una gran festa per celebrar-ho.
L’endemà es llevaria sabent que, si volia tenir un coll com la resta de girafes, havia de continuar esforçant-se dia rere dia.
✏️ La girafa Popota per Antoni Argent Ballús i Núria Ramon Díez.
Descarrega´l en PDF > AQUÍ ↩️
