... una Rateta molt presumida que escombrava l’escaleta de bon matí, i es va trobar una moneda.
- Què puc fer amb aquest dineret? - va preguntar-se la Rateta - Si em compro ametlletes potser em cauen les dentetes!!
Finalment, com que era tan presumida, va decidir comprar-me un llacet per la cueta.
A l’endemà, la Rateta va sortir a escombrar l’escaleta, com feia cada matí, però aquell dia estava radiant amb el seu llaç, i tothom que la veia pensava en lo preciosa que estava.
Al cap d’una estona, per davant de casa seva, van començar a desfilar els seus pretendents.

El primer en passar va ser el Ruc, i veient-la tan bonica li va dir:
-Rateta, Rateta, tu que n’ets tan boniqueta … jo que sóc un bon fadrí, no et voldries casar amb mi?
La Rateta li va contestar: Per poder-te casar amb mi, la teva veu primer he de oir!
El Ruc va bramar: Iaaaa, Iaaaa, Iaaaa, Iaaaa …
I la Rateta espantada li va dir: Amb aquesta veu eixordadora no em vull casar amb tu
I el Ruc va marxar trist, molt trist.

Uns minuts més tard va passar l’Ànec i li va dir:
-Rateta, Rateta, tu que n’ets tan boniqueta … jo que sóc un bon fadrí, no et voldries casar amb mi?
La Rateta li va contestar: Per poder-te casar amb mi, la teva veu primer he de oir!
L’Ànec va fer : Quac, quac, quac, quac …
I la Rateta esgarrifada li va dir: Amb aquesta veu tan forta no em vull casar amb tu
I l’Ànec va marxar trist, molt trist.

Més tard va passar el Gos i va dir:
-Rateta, Rateta, tu que n’ets tan boniqueta … jo que sóc un bon fadrí, no et voldries casar amb mi?
La Rateta li va contestar: Per poder-te casar amb mi, la teva veu primer he de oir!
El Gos va bordar: Guau, guau, guau, guau …
I la Rateta tapant-se les orelles li va dir: Amb aquesta veu tan sorollosa no em vull casar amb tu
I el Gos va marxar trist, molt trist.

Instants després va passar el Gall i li va dir a la Rateta:
-Rateta, Rateta, tu que n’ets tan boniqueta … jo que sóc un bon fadrí, no et voldries casar amb mi?
La Rateta li va contestar: Per poder-te casar amb mi, la teva veu primer he de oir!
El Gall va fer: Qui-qui-ri-quí, Qui-qui-ri-quí, Qui-qui-ri-quí, Qui-qui-ri-quí …
I la Rateta esglaiada li va dir: Amb aquesta veu tan estrident no em vull casar amb tu
I el Gall va marxar trist, molt trist.

La Rateta va començar a posar-se nerviosa en veure que ningú era prou bon pretendent per a ella, però ben aviat va passar per allà el Gat que va dir:
-Rateta, Rateta, tu que n’ets tan boniqueta … jo que sóc un bon fadrí, no et voldries casar amb mi?
La Rateta li va contestar: Per poder-te casar amb mi, la teva veu primer he de oir!
El Gat va miolar: Miauuu, miauuu, miauuu, miauuu
La Rateta no s’ho podia creure! Aquella veu tan dolça i melosa li havia arribat al cor, i li va dir: Amb aquesta veu tan … tan bonica si que em vull casar amb tu!!!!

El Gat i la Rateta es varen casar. Tothom va advertir a la Rateta sobre les intencions del Gat, però ella només recordava la seva veu i pensava en lo enamorada que estava.

Un dia, quan la Rateta estava despistada, el Gat va anar per darrera i, sense que ella pogués ni adonar-se’n, el Gat va clavar-li queixalada i se la va menjar!

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.